Dues dones i un home, tots vestits amb granotes blanques, asseguts al voltant d'una taula amb un bol ple de cèntims al centre. Cadascú té una petita pila de cèntims i un formulari imprès. Davant la dona més gran hi ha un tros de paper escrit amb les paraules “una màquina d'estirar xiclets”.
–... i el meu pare va abaixar la mirada cap a mi i digué: “Si no vols pujar a les muntanyes russes, no ho has pas de fer. Pots esperar-te aquí, a la botiga de llaminadures, mentre el teu germà i jo hi pugem." Jo estava espantada. –diu la dona gran–. Mentre parla, el record del terror s'esquitlla en la seva veu.
De cop perd tota expressió. Es gira cap a l'home. –QUÈ VAIG FER O DIR LLAVORS? –pregunta, oferint-li l'únic cèntim que té al davant.
L'home hi barrina un moment, arrufant el nas. Tot fitant-la, replica: –Vas dir: ”No, vull venir amb vosaltres”.
Ella es gira cap a la dona més jove: –O VA SER QUE... –comença a dir, oferint el mateix cèntim.
–Vas quedar-te a la botiga de llaminadures, mastegant el teu xiclet –diu l'altra dona.
Fa una pausa abans de tornar a parlar. –SÍ, ARA ME'N RECORDO –diu–. ”No, vull venir amb vosaltres” –li dóna el cèntim a l'home–. Feia molt bon dia. Va ser excitant i meravellós. Va ser en aquell moment quan vaig saber què volia fer de la meva vida. I AIXÒ ÉS EL QUE RECORDO.
Somriu mentre escriu al seu full de paper: “Quan penso en una màquina d'estirar xiclets, recordo què volia fer de la meva vida. No havia sentit mai abans aquesta sensació de determinació.” Un cop acaba, agafa un cèntim del bol.
–UN CÈNTIM PELS MEUS PENSAMENTS –diu.
